Incerta glòria: 21 de setembre (Cicle Gaudí)

450_1000Dijous 21 de setembre a les 21 h

Espanya. 2017. 116 min.
Director: Agustí Villaronga
Guió: Agustí Villaronga, Coral Cruz
Intèrprets: Marcel Borràs, Oriol Pla, Bruna Cusí, Núria Prims, Juan Diego, Fernando Esteso, Terele Pávez, Luisa Gavasa, Bruno Bergonzini, Rubén Jiménez Sanz
V. O. català

Sinopsi
El front d’Aragó, 1937. El Lluís, un jove oficial republicà destinat a un lloc temporalment inactiu, coneix una enigmàtica vídua de la qual s’enamora, la Carlana, que aconsegueix entabanar-lo perquè falsifiqui un document que la converteix en la senyora de la comarca.

Què diu Irene Pujadas a la revista Butxaca:
Que el llibre sempre és millor que la pel·lícula és, evidentment, una generalització. Paterson, de Jarmusch, ens ha demostrat com la influència literària pot prendre caires ben diversos. Ara bé: arriscar-se a adaptar el que alguns consideren la millor novel·la catalana del segle XX és, si més no, agosarat. Però Agustí Villaronga és un director avesat a la translació del paper a la pantalla –ja ho va fer amb Pa negre, d’Emili Teixidor o amb El mar, de Blai Bonet. Ara versiona Incerta glòria, un novel·lot en què Joan Sales va captar com ningú les ofuscacions d’una joventut truncada per la Guerra Civil (però encara joventut, amb totes les dosis d’eufòria i desassossec) i els dilemes ètics del bàndol republicà. Els temes i les capes de la novel·la s’eixamplen com un laberint i, precisament per no caure en la dispersió, Villaronga se centra en la trama més narrativa: els amors i desamors dels quatre protagonistes, sempre amb l’olor de carn morta de rerefons.
Sí, a Incerta glòria tothom mira el clatell de la persona equivocada. Lluís de Brocà (al film Lluís Sales, un Marcel Borràs que millora a mesura que el personatge es desmunta) és un advocat moralista que ha de deixar la dona (la Trini, solidíssima Bruna Cusí) i el fill a Barcelona per marxar a un poble del front d’Aragó, on retroba el seu amic Juli Soleràs (Oriol Pla) i coneix la Carlana, una vídua-aranya ambigua i temptadora (Núria Prims esdevé un dels personatges centrals de l’adaptació). Villaronga capta la teranyina que es crea entre aquests quatre personatges i el drama de cada un d’ells, les misèries morals particulars. La novel·la abunda en riquesa psicològica, i el repartiment sap captar els revessos dels personatges –cal fer menció especial a Oriol Pla, que broda el vaivé entre tendresa i absurd de Soleràs, existencialista empedreït i lector de novel·les pornogràfiques.
L’adaptació teatral que va presentar Àlex Rigola fa dues temporades al TNC ja ens va convèncer de la diversitat d’opcions que hi ha a l’hora d’adaptar Incerta glòria. Rigola va materialitzar els rumors dels vilans del poble d’Aragó a través de la dansa; Villaronga adopta una factura més clàssica, però es permet picar l’ullet amb la incorporació d’un actor tan connotat com Fernando Esteso en el paper d’un dels vilans. El film presenta una fotografia potent, de plans desèrtics i colorisme verdós, amb alguns temes recurrents (els clatells o els animals morts, per exemple). A vegades sembla que la banda sonora ens vulgui fer xantatge, però el film funciona perquè es mou amb destresa entre la història col·lectiva i els drames personals. Era complicadíssim, és colpidor i té números per assolir les ressonàncies de Pa negre. Ara bé, tampoc es pot evitar pensar què hauria passat si s’hagués arriscat més.


Deixa un comentari

*