Lo que arde: 22, 23 i 24 de novembre

Comprar Entrades

Divendres 22 de novembre a les 22 h
Dissabte 23 de novembre a les 20 h
Diumenge 24 de novembre a les 19 h

 

O que arde. 2019. Espanya-França-Luxemburg. 85′.
Direcció: Oliver Laxe
Intèrprets: Amador Arias, Benedicta Sánchez, Inazio Abrao, Elena Mar Fernández, Iván Yáñez
Gènere: drama
VO subtitulada en castellà
No recomanada per a menors de 7 anys
Argument: Ningú espera l’Amador quan surt de la presó després de complir condemna per haver provocat un incendi. Torna a casa, un poblet perdut de les muntanyes de Lugo, on tornarà a conviure amb la seva mare Benedicta, la seva gossa Luna i tres vaques. Les seves vides transcorren al ritme assossegat de la natura, fins que tot canvia quan un foc violent arrasa la zona.
Què diu Josep Lambies a la revista Time Out:

“L’art és un bastó que ens ha de servir per caminar en temps de ceguesa”, diu Oliver Laxe, entre romàntic i profètic. La seva nova pel·lícula, ‘Lo que arde’, comença amb una càmera que es mou sigil·losa a la nit a través d’un bosc d’eucaliptus, on els troncs i les fulles brillen com una dansa d’espectres. Som a Galícia, a la regió d’Os Ancares, fantasma d’una vida rural molt primitiva constantment amenaçada pels incendis forestals. De sobte, els arbres comencen a caure, l’un rere l’altre, com si la terra els estigués engolint.
Amb aquest sentit del misteri, després ens trobem amb el rostre dels dos protagonistes, l’Amador i la Benedicta, fill i mare. Ell és un piròman que acaba de sortir de la presó. Té la pell de cuir i una tristor infinita en l’expressió. Ella és una dona com l’arrel d’una noguera, encorbada i resistent, que pastura les vaques i cultiva l’hort. Són dos éssers endurits pel silenci d’una vida apartada que es retroben entre el fang, la pluja i la muntanya, sense tendresa, però amb acceptació.
En el tram final de la pel·lícula, Laxe filma el foc, embogit, destructiu i fascinant, mentre avança i carbonitza el paisatge. La càmera s’acosta tant a les flames que podem sentir-ne l’escalfor des de la butaca, cremant-nos els ulls, com una terrible meravella o un càntic de l’infern. Ens descobreix llavors un món de formes abstractes sobiranes, que ens sotmet a la seva força roent sense clemència


Deixa un comentari


*